Recuperant... "Del temor a perdre la memòria"

Ahir, mentre feia allò que es coneix amb el nom de zapping vaig trobar al canal 300 la sèrie catalana de "Temps de Silenci". En aquell moment sortien les imatges de la manifestació de l'Onze de setembre 1977 a Sant Boi del Llobregat. Tan sols sortien les imatges i una veu en off.

Els pocs segons que van durar, van ser suficients per fer-me posar la pell de gallina. Em van venir milers d'idees al cap. Allò reflectia la unitat del poble de Catalunya, l'esperit de renovació, les ganes del canvi i la idea de llibertat després de tants anys de dictadura franquista. De seguida em vaig preguntar què havia fallat perquè, avui, molts dels ciutadans que estaven en aquella reivindiació, i molts dels ciutadans joves que vivuen avui tinguin tan segura la Democràcia. (I si aquí no m'hi incloc és perquè si alguna cosa ser segur, és que entenc fonamental la participació ciutadana i la meva consciència com a demòcrata).

Se sol dir que aquest passotisme vers aquest sistema va lligat al nivell de desenvolupament d'un país. Però no pdem oblidar que aquest desenvolupament també és gràcies a aquest sistema. I és que jo no podria entendre una cosa sense l'altra.

Per això, després de veure aquelles imatges vaig tenir claríssim que l'endemà, és a dir, avui, havia de recuperar un text que jo mateix publicava l'any 2008 i que posteriorment va ser publicat al diari.

Sense més, recupero el text "Del temor a perdre la memòria"

Sovint penso en tot allò que tenim a les espatlles: el que hem viscut, el que hem patit, el que hem lluitat, perquè el nostre país sigui el que és avui. En l'esforç de moltíssimes persones dipositat en la construcció de la Catalunya dels drets i llibertats dels seus ciutadans. En el significat de nació i en tot allò que aquesta denominació comporta.

Un país no és altra cosa que la seva història, la seva cultura, els seus símbols, però sobretot els seus conciutadans, tan els d'ahir, els d'avui, com els del futur; perquè han estat, som i seran aquests els perpetuadors del caràcter propi del la nació. I és que Catalunya és un país que pot mirar el futur amb orgull i amb entusiasme, perquè en té, n'estic convençut. Perquè tot i la jovenívola democràcia que tenim, per circumstàncies que tots coneixem, l'hem sabut construir i encaminar. I és precisament per aquest motiu, pel futur del meu país, del nostre país, que temo cada dia que surto al carrer i s'em fa palès la manca de memòria de les persones vers les seves circumstàncies, que s'han pogut consolidar a mercè de la reivindicació que algun dia es produí.

És cert que la meva generació ha esdevingut ja en una situació donada, però sovint caiem, totes les generacions, en l'error de confondre-la i la considerem consolidada.

És aquí on es produeix la meva reivindicació, ningú podem oblidar que hem estat, ni i afirmar que el nostre país està consolidat, i que també ho està la nostra democràcia; perquè ens correspon a tots, per solidaritat amb aquells que així ho varen fer, seguir construint Catalunya, en història, en cultura, en símbols i en justícia social.

Per això és important no oblidar mai que som el que som per l'esforç i la reivindicació de nombrosos ciutadans, en nombroses ocasions.